Per quan vingui un altre juny

Llegeixo gratament sorprès que ERC reclamarà amb els seus socis europeus que la UE reconegui Catalunya com a Estat membre si s’independitza. I em sembla d’allò més brillant i intel·ligent preparar clarament el camí post-independència. Cap català una mica raonable mai votaria en un referèndum en favor d’independència sense saber quin model de relació ens espera amb Europa.

I no plantejar-ho ara amb ambició, determinació i optimisme ens pot tancar definitivament la porta cap a la independència. Europa és la que dóna plenament sentit a la separació catalana d’Espanya. Sense ella, els obstacles econòmics i de reconeixement internacional de Catalunya com a país independent s’incrementen sensiblement.

I crec que – encara que sigui per pesats – hem d’aconseguir aquesta important fita. De la notícia, també podem concloure quan important és el treball conjunt amb els nostres amics bascos o escocesos. Seguir de ben a prop els seus passos ens pot col·lar en una nova onada independentista dintre d’Europa.

Avui amb aquest primer post començo una nova aventura que n’estic convençut que canviarà la meva vida. I és que m’he proposat reflexionar amb veu alta a través d’aquest blog sobre una de les coses que més estimo a la meva vida: Catalunya, el seu futur i el full de ruta que l’ha de portar cap a la independència. 

I ho vaig des de la convicció absoluta que la independència s’acosta i vull poder explicar orgullós als meus nets que vaig posar-hi el meu granet de sorra iniciant un diàleg a la xarxa sincer, positiu, apolític i respectuós, però alhora contundent i determinista. La independència de Catalunya s’acosta i tu i jo la veurem en primera persona.  

És l’hora de posar fil a l’agulla i començar a identificar les claus que dibuixaran el camí a la independència. Ja n’hi ha prou de discursos ‘victimistes’ i de queixar-nos de la situació que vivim a Catalunya. Aquesta és producte de la covardia que ens ha caracteritzat als catalans. “Si la ‘pela’ va bé, no toquem res.” Això s’ha acabat. És l’hora de treure pit. Pit i collons. I el primer que hem de fer són dues coses:

1. Desacomplexar-nos: Volem la independència. I, què? És quelcom dolent? Crec que en aquesta vida no hi ha res més maco que lluitar per allò que creus.
2. Tenir la confiança absoluta de que la independència serà – abans del que ens pensem -una realitat. Que ningú no ho dubti. Només hem de posar en marxa totes les nostres capacitats, el nostre enginy i la nostra il·lusió per mobilitzar aquells catalans que dubten d’Espanya però no sóc capaços d’imaginar-se una Catalunya independent i fer entendre a aquells catalans que ja es troben relativament bé dins Espanya que el nostre futur – des de totes les vessants – serà summament molt més atractiu i positiu independitzant-nos d’una vegada per totes. 

Catalunya serà lliure o no serà.