Per quan vingui un altre juny

Mare de Déu mitjancera,
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.

L’any 2008 en fa trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de l’Empenta,
empenyeu els catalans!

Aquest 9 de març hi hauran eleccions generals i a Catalunya tornarà – davant la meva perplexitat – a guanyar els socialistes. Un partit socialista que ha estat prou intel·ligent per jugar a la puta i a la ramoneta amb el concepte PSC-PSOE.  Quan els hi convé parlen d’un PSC catalanista a Catalunya y un PSOE espanyolista a Espanya, fet que suposa una òbvia contradicció i un absolut engany. D’una altre cosa estariem parlant si el PSC tingués grup parlamentari propi a Madrid però mentre acatin i votin en bloc a Madrid això serà una estafa en tota regla.

La relació Catalunya-Espanya acostuma a ser de suma 0. Un sempre té la sensació de que o guanyen ells o guanyem nosaltres. O hi ha seleccions catalanes o no les hi ha. O es destinen ‘x’ recursos a Catalunya o no es destinen. O es defensa el català a Europa o no es defensa.

El federalista honest que pot haver en alguns socialistes catalans és una fal·làcia amb un PSOE que amb Ibarras y Bonos és tant o més fatxa que el PP. I no els hi nego. Em sembla legítim que es sentin nacionalistes espanyols com jo em sento nacionalista català, però que no juguin a un doble joc que un no és idiota.

Catalunya, no obstant, o és espanyolista o és idiota si no veu aquest flagrant engany i tornen a guanyar els socialistes.

Millor dit. Busco. Sí, busco el culpable de que el 3GSM – ara Mobile World Congress -es faci a Barcelona. I el busco per felicitar-lo. Ell – o ells – són els herois del segle XXI perquè són ells els que van aconseguir treure-li ja fa 3 anys a la ciutat de Cannes l’organització del esdeveniment tecnològic probablement més rellevant a nivell internacional que no només ens proporciona uns ingressos superiors als 140 milions d’euros i el somriure durant un dia d’hotelers, taxistes i prostitutes.

A més, ens ubica – encara que sigui per només 3 dies – en el mapa mundial i ens farà aparèixer a la majoria de telediaris de tot el planeta amb els millors dels posicionaments: Barcelona, la capital tecnològica.

I és que el Mobile World Congress són paraules majors:
- 50.000 visitants amb un 40% d’alts directius.
- 30 ministres d’arreu del món.
- la flor i nata de la indústria del futur: el mòbil.

No hi ha campanya publicitària que tingui el impacte i el valor del Mobile World Congress per una ciutat com Barcelona. Però, a més, aconsegueix que la indústria tecnològica catalana s’aboqui cap a la telefonia mòbil. 37 són les empreses catalans que hi jugaran un paper, moltes en part gràcies al recolzament de la Generalitat.

Per tot això, busco al responsable o responsables. Per donar-los les gràcies. Sens dubte, formen part del meu imaginari d’heroi al costat de personatges tan fascinants com Superman, Batman o el Capità Amèrica.

Sobre la polèmica entre el Zapatero, Pujol i el Duran Lleida d’entrar o no el govern, la meva visió és clara:

1. La prioritat dels partits nacionalistes catalans ha de ser una: Catalunya.
2. Mai ha de ser una ambició de cap partit català ser o formar part d’un govern d’Espanya.
3. Per transformar Catalunya, no cal ja que intentem transformar Espanya.
4. Però, hem de defensar els nostres interessos – com diu el Duran – allà on sigui. I si hem de ser presidents d’Espanya per donar la independència a Catalunya, siguem-ho.
5. Tot i que em repugna la idea de que un polític català somiï ni per un moment ser ministre a Espanya, ser-ho potser el nostre millor cavall de Troia. Això és la guerra i aquí s’hi val tot – amb els deguts límits democràtics, pacífics i de respecte d’un poble ver el altre – i si hem de governar Espanya per afavorir Catalunya, fem-ho.

Tinc 33 anys i no conec la història del meu país. Realment, no tinc perdó de Déu i assumeixo la meva culpa. M’he proposat recuperar el temps perdut i estudiar-la en els propers mesos. Però, sóc producte d’una educació post-franquista on el català (més enllà de l’assignatura de llengua catalana) i la història de Catalunya (més enllà de la història de Sant Jordi) no eren un tema.

Però, el més rellevant: ningú (ni els meus pares, ni els meus professor, ni la societat que em va veure créixer,…) em va dir quan important és conèixer la història del teu país. Tampoc els culpo però sense conèixer la història és impossible tenir un criteri clar sobre el que som i el que deixem de ser. I el més preocupant és que a Catalunya són molt pocs els que realment la coneixen. Tinc amics i em relaciono normalment amb persones que tenen estudis universitaris i juraria que ningú ben bé sap qui va ser Martí I l’Humà, Pau Claris o Lluís Companys.

A mesura que he anat llegint quelcom de la història de Catalunya, el meu catalanisme s’ha anat accentuant i reforçant. Molts catalans que passen de la política i dels nacionalismes ho fan en la mesura que desconeixen els fets i les vivències dels nostres passats. Per això, és clau que revisem l’educació que reben els nostres fills i creem en ells la curiositat per conèixer la nostra realitat història.

Si ho aconseguim, la partida estarà guanyada. Ara és un bon moment de llegir quelcom de Jaume I el Conqueridor. Ara que es compleixen 800 anys del naixement del fundador de la nació catalana. Un bon moment per recuperar la nostra història.

En una economia global en la que vivim, ser quelcom des d’una perspectiva empresarial és ja una necessitat (si volem mantenir el nivell de benestar actual). I els catalans tenim molta feina a fer en aquest sentit doncs la cultura del ‘totxo’ i el turisme ens estan portant a un futur econòmic que ara mateix veiem poc clar. En aquest món, pots competir per preu o per qualitat, innovació i tecnologia. Clarament no volem competir en tenir costos laborals baixos però hem de ser conscients que estem ben lluny de fer-ho en innovació i tecnologia. Quedar-nos a la meitat és passar a formar part d’una segona o tercera divisió mundial.

El món en general, però també Madrid, ens estan guanyant la partida de la inversió estrangera. L’any 1993 Madrid captava el 56% de la inversió estrangera que es feia a l’Estat espanyol i Catalunya el 24,2%. L’any 2001, Madrid comptava ja amb el 72% i Catalunya el 14%. No vull ni saber els percentatges en el 2007.Hem d’aprofitar el fet de que Barcelona és una de les ciutats més atractives per viure-hi per tenir el nostre futur econòmic assegurat. Però, per això necessitarem:

1. Atraure empreses internacionals claus costi el que costi. I això significa:
   -  Tenir unes bones infraestructures i un aeroport amb vols internacionals.
   - Tenir clars incentius fiscals. Irlanda, això, ho ha entès bé amb un impost de societats del 12%, mentre que a Catalunya és superior al 30%
   - Saber crear i importar talent.
2. Invertir en recerca i desenvolupament com si ens hi anés la vida i ser molt més meritocràtic amb els diners que reben les universitats, supeditant les ajudes que reben en funció de quan efectius i com de bé es relacionen els seus centres d’investigació amb el món privat. A Catalunya no arribem al 1,5% de la inversió en R+d del nostre PIB. L’horitzó europeu parla d’invertir un 3% al 2010. Ben lluny estem.
3. Tenir un model educatiu que funcioni i generi professionals amb ganes de menjar-se el món. Hem de superar l’assignatura pendent de l’anglès d’una vegada per totes.
4. Creure i estimar els emprenedors del país. Hem de potenciar a les universitats catalanes l’ interès i el desig dels joves per emprendre els seus negocis.
5. Ajudar realment a internacionalitzar les companyies catalanes, especialment les que conformen part de l’anomenada economia del coneixement. Jo em trobo en ple procés d’internacionalització i en breu us donaré detalls de les ajudes i el suport que he rebut. Francament vergonyós. Em considero lliberal i, per tant, no espero res de l’administració pública (més enllà de que no molesti ni em posi masses obstacles) però si volem una economia catalana globalitzada haurem d’afavorir-la.
6. Facilitar la relació comercial de les empreses catalanes amb empreses de fora de l’Estat espanyol, seguint amb la bona tasca de grans fires que s’organitzen a Barcelona i la dinamització de més ponts empresarials entre Catalunya i tot una sèrie de zones empresarialment rellevant.
7. Acceptar la desindustrialització i deslocalització de la indústria catalana i començar a cercar solucions i alternatives per a què l’ impacte sigui el menor possible.
8. Crear diferents pols econòmics en el país. No val caure en l’error de creure que tot ha de passar per Barcelona. Hem de fer majors esforços per equilibrar econòmicament el nostre territori.9)       Especialitzar-nos entorns de 4 o 5 grans temes en els que puguem ser un referent internacional. Hi ha d’haver una reflexió estratègica sobre en equins sector volem ser internacionalment diferencial.
9. Donar major flexibilitat a l’economia catalana potenciant i facilitant la creació d’empreses i l’autoocupació. La clau per a la independència política de Catalunya passa per a la independència econòmica. Hi ha països com Irlanda del Nord que saben que la independència política del Regne Unit significaria l’entrada en fallida de la seva economia. Aquest és un luxe que no es poden permetre donada les dificultats econòmiques que viuen per les deslocalitzacions i el conflicte de l’IRA.

   El dia que tinguem una economia que no depengui d’Espanya, voldrem ser lliures. Mentrestant, no tindrem la valentia. La ‘pela’ és la ‘pela’. Per això, ara toca treballar per una Catalunya que mundialment atrau. 

Una visió molt particular que tinc – i molt criticable – és que el camí a la independència de Catalunya passa per l’animadversió pacífica entre espanyols i catalans. I amb personatges com el Zapatero o Gallardón mai aconseguirem que els catalans diguin: ‘fins aquí ni ha prou’.

Però, amb personatges com l’Acebes, el Zaplana, la Espe o ara el superestrella Pizarro ho tenim ‘xupat’. 

El mateix ha succeït històricament amb la rivalitat Madrid-Barça. Qui pot ser antimadridista amb jugadors com el Raul, l’Iker o el Pepe? Però, quants érem els que ens posàvem dels nervis amb el Buyo, l’Hugo Sanchez o el Chendo?

Jo m’hi posava i molt. Per això, com més personatges de la política espanyola ens facin remoure les entranyes quan diuen que han fet més per Catalunya que molts altres com el sr. Pizarro, més serà la llum de la flama de la independència.

Gràcies, Pizarro.
Gràcies, PP per radicalitzar el vostre discurs anticatalanista.Nosaltres serem més catalanistes. Fins que peti.

La història és el primer que hem de recuperar per entendre què som i que no som els catalans. Em sembla prou revelador el discurs que el general Joan Prim realitzà a les corts espanyoles l’any 1851 sent-hi diputat:

“Els catalans, som o no som espanyols? Sapiguem què som; doneu el lenitiu o la mort, però que cessi l’agonia (…); si no els voleu com a espanyols, aneu-vos-en d’ allí, deixeu-los, que per res no us necessiten; però si essent espanyols els voleu esclaus, si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora, i sigui per complet; amarreu-los-hi el ganivet a la taula com va fer aquell rei; tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, sigui Catalunya talada i destruïda i sembrada en sal com la ciutat maleïda, perquè així i només així doblegareu la nostra espinada; perquè així i, només així, vencereu la nostra altivesa; així i només així domareu la nostra feresa”.

Les seves paraules expressen la incomprensió mútua que sempre hem tingut catalans i espanyols al llarg dels segles, però també la posició de vassallatge forçat dels catalans en front els espanyols, vassallatge que ha arribat a la seva fi.

Us ho puc ben assegurar. Només hem de recuperar la nostra història i explicar-la a tort i a dret per recordar als nostres fills que Espanya mai ens ha volgut cap tipus de bé i ens ha intentat aniquilar sempre com a realitat diferencial. O no ho han fet amb la força que Prim els hi recomanava o és que els catalans som ben durs d’erradicar com a poble. Ara – al segle XXI – ja és massa tard. Catalunya i els catalans estem tornar a renàixer.

Lamentablement, les grans decisions que ens afecten als catalans (d’infraestructures, impositives,…) es decideixen des de fa temps a Madrid. I, per això, em desespera veure com elecció general darrera elecció general els catalans passem olímpicament d’aquestes eleccions tan rellevants, posant en safata que guanyin els interessos espanyols – en front dels catalans.

El joc amb Espanya és de suma 0. O guanyen ells o guanyem nosaltres. Per això, aquest 9 de març hem d’anar a votar tots els que estimem Catalunya. Aquest cop l’empat tècnic entre Rajoy i Zapatero dóna als partits catalans la clau d’Espanya i l’hem de jugar fort per donar un pas de gegant en les nostres exigències sobiranistes.  No votar aquest proper 9 de març és deixar el nostre futur en mans d’Espanya i ja sabem com ens ha anat fins a la data. Però, no fer-ho en favor d’un partit polític que no pensi en clau estrictament catalana és suïcidar-nos como a poble.

Votar PSC o PPC és traïdoria o estupidesa perquè ja sabem que són un apèndix – molt legítim però un apèndix – del PSOE i el PP i no és que pensin massa en el nostre poble.

Si estimes Catalunya, vota. Tu tries: ERC, CiU o Iniciativa, el que vulguis però vota. 

Una de les idees en les que m’he acabat de convèncer és que els catalans no som bilingües. Som estrictament monolingües però amb forceps ens han imposat tant l’espanyol que ens hem arribat a creure – la majoria – que som bilingües i que aquest és un gran atribut que enriqueix la nostra cultura. Mentida. Els catalans mai hem estat bilingües. Només quan la immigració castellana (absolutament legítima per un altre banda) i les penalitzacions que hem viscut en els darrers segles han posat al mateix nivell el català i el castellà. 

I això ho dic arrel de les declaracions del nostre estimat Jose Mª Aznar qui assegura que “no es posible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos, como las que se proponen en el País Vasco y Catalunya”.

El fet és que la l’única llengua del Principat és el català o així hauria de ser. Només cal recordar que a començaments del segle passat fins el 90% dels catalans ens relacionàvem majoritàriament en català. Tot i les penúries que ens han fet passar els espanyols. Sense anar més lluny, l’any 1858 el català va ser abolit en l’ensenyament i no va recobrar el seu caràcter oficial fins el 1931, fet que només durar fins el 1939 quan Franco ens va fer perdre de nou la oficialitat del català.

El que és una vertadera proesa és que haguem mantingut el català després de 300 anys de vexacions lingüístiques. I ara ens ve l’inculte Aznar a parlar d’una llengua comú. Amb forceps, serà l’espanyol una llengua comuna a Catalunya.

I aquest visió – que considerareu alguns massa radical – no entra en contraposició amb l’ interès que tinc que els catalans parlem els màxims idiomes possibles. La majoria de suecs o holandesos parlem l’anglès, però aquesta no és la seva llengua ni es consideren bilingües. Jo vull parlar l’espanyol. L’anglès. I moltes altres llengües. I vull per Catalunya un model d’educació que ens permeti parlar i escriure perfectament com a mínim en espanyol i amb anglès. Però, això no vol dir que siguem bilingües. Al menys, jo no m’hi considero.