Per quan vingui un altre juny

Ningú dubte que els mitjans de comunicació són poderosos i poden fer canviar la mentalitat de tot un poble, més enllà de cohesionar-lo. Si durant molts anys a Catalunya hem tingut un TV3 de referència que ha jugat un paper clau en la catalanització – després del franquisme – del país, sempre ens ha mancat un diari potent en català.

La Vanguardia podria haver ocupat d’aquest paper però el fet que sigui en espanyol el deixa fora de les necessitats del país. El fins ara marginal AVUI amb els darrers canvis en la seva direcció segueix pas ferm per convertir-se en un diari de referència. Llegir en català el diari ha de deixar de ser una excepcionalitat i entre tots hem d’aconseguir la normalitat en un país com el nostre.

Segons l’EGM amb 138.000 lectors cada dia, l’AVUI és el diari de Catalunya que més creix en nombre de lectors i se situa com a tercer diari més llegit al país, després de La Vanguardia i El Periódico, encara amb molt camí per recórrer però cada cop amb major acceptació.

Dins un panorama en què la tendència general dels diaris de pagament pràcticament no creix en lectors –només un 0,9 %–, l’AVUI obté un increment de 21.000 lectors en els darrers 12 mesos.

Però, el govern català hi té un paper clau en aquesta realitat. Un element clau que popularitzaria l’AVUI a Catalunya seria que comencessin a veure’s exemplars a bars i restaurants. Avui en dia, segueix sent ben estrany trobar un diari en català en aquests tipus d’establiments. El propietari prefereix un  diari en castellà que pugui ser llegit per tothom. La llengua gran sempre guanya a la petita. Per això, crec que la Generalitat hauria de posar uns calerons per fer que l’AVUI sigui més present en la societat catalana. Si volen en concurs públic, però fent que el català sigui més llegit en bars i restaurants.

Mentrestant, comprem diaris en català.

Amb un intent per entendre millor la història del meu país, he llegit ‘Cataluña en guerra y en revolución: 1936-1939’ de Pelai Pagès i Blanch i no puc evitar reproduir alguns textos que em recorden quan important és que fem memòria història. La Catalunya actual és producte de 40 anys d’intent de genocidi cultural del nostre poble.

“Sin mecanismos de autodefensa culturales propios, con una lengua relegada al uso familiar y doméstico, sin instituciones de autogobierno, con una resistencia interior duramente perseguida, sin partidos ni sindicatos libres, Catalunya estaba abocada a contemplar el fin de su historia. El nuevo régimen, con plena conciencia de su papel histórico, no se limitó a destruir el movimiento obrero y popular y a desestructurar a la sociedad catalana, fijó sus objetivos en la destrucción, pura y simple, de la personalidad nacional de Catalunya.”

“En la Catalunya de 1939 se había abierto la caza del ‘rojo’, con la bendición de la Iglesia. El cura de la cárcel de Figueres arenagaba a los presos republicanos que esperaban el cumplimiento de su sentencia con un reconfortamiento espiritual que no podía ser más significativo: ‘¿No queríais los catalanes la casita y el huerto?, les preguntaba refiriéndose al modelo social que el president Macià había defendido durante los años republicanos. Y su respuesta no dejaba margen a las dudas: “La casita ya la tenéis y el huerto os lo están cavando”.

Ni els mateixos republicans espanyols- amb qui lluitàvem colze amb colze – ens tenien estima alguna.

“Es muy expresiva la frase que (Manuel Azaña, presidente de la Segunda República Española) escribió en su diario, el 29 de julio de 1937: ‘Una  persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”.

Barcelona viuria poc temps més tard el primer bombardeig aeri a una ciutat a cel obert de la Història amb milers de morts i ferits.

No oblidarem mai la història !

M’ha acabo d’adherir al manifest És l’hora del pragmatisme, és l’hora de la independência, fet públic per Catalunya Empresa Oberta, plataforma d’empresaris i professionals catalans liderada pel Francesc Llobet.

Per què com a emprenedor, vull que Catalunya és converteixi em una economia competitiva em l’economia global del coneixement. I, per aconseguir-ho, precisem – com diu el manifest – capacitat de decisió sobre els nostres recursos.

Amb Espanya no hi ha futur possible. La independència és possible, recomanable i modern. Si, en els temps que corren de globalització i us ho diu un cosmopolita que viu actualment al Brasil i feia dos dies ho feia a Xile i que viatja tant com pot per tot el món – ser independentista és modern.

Gràcies Francesc per recordar-nos-ho.

I ràpidament conclou que l’independentisem d’esquerres té 3 problemes greus que fa que segueixin sent vistos per la societat catalana com a iniciatives poc sòlides sense un futur massa prometedor.
 

1. Confondre la independència i les esquerres.

   Més enllà de si les dretes i les esquerres segueixen existint (jo crec que no però les esquerres a Catalunya i Espanya segueixen recordant-nos cada dia que Sí) i entenent que històricament eren reivindicacions que podien anar lligades .- doncs qui tenia el poder econòmic era el primer interessat en que la relació Catalunya-Espanya no es toquès, el fet és que treballar en paral·lel l’eix ‘dret a la autodeterminació o independència’ i l’eix ‘majors drets als més desfavorits’ és un gran error.

   Pertanyo als molts catalans que creuen en la redistribució de la riquesa i la importància de que tots tinguem les mateixes oportunitats (per tant, sóc socialdemòcrata), però alhora crec en la meritocràcia i en què el que pugui fer l’individu no ho faci l’Estat (per tant, lliberal) i a més crec i vull la independència. A quin partit haig de votar? CiU? ERC? Iniciativa?

   El fet que l’ independentisme hagi barrejat independència i esquerres ens ha dividit als encara-insuficients independentistes que hi ha a Catalunya.

1. Ser sistemàticament antisistema.

   Reconeguem-ho. Si volem canviar la història, l’anarquisme o la revolució estan fora de lloc. La única manera d’aconseguir-ho i posar a Espanya contra les cordes és a través de les institucions que tenim. I aquesta ens agradi o no es diu Generalitat. Defensar el vot en blanc o no creure en el sistema polític l’únic que fa es diluir les forçes dels encara-insuficients independentistes que hi ha a Catalunya.

1. No aconseguir articular un corrent que giri sobre un únic moviment nacional. 

   MCAN, EI, OSAN, CAJEI, PSAN, MDT o CUP. Així no anem en lloc. Tot i els intents de Vinaròs, l’independentisme social ha viscut sempre de la fragmentació i la divisió d’energies. O no és que tots els que pertanyen o formen part d’aquestes organitzacions volen la independència?

   La unió fa la força i necessitem plataformes més unitàries alhora que un pel menys radicals per arrastrar els milers i milers de catalans que – amb un copet a l’esquena – acabarien volent i creient amb la independència i passaríem a ser ja-suficients independentistes a Catalunya.

Recupero un article que va escriure el Miquel Iceta a El País el desembre del 2004 amb el títol ‘¿Es el federalismo cosa de ingenuos? on expressava prou bé la visió dels socialistes catalans sobre les pretensions sobiranistes de Catalunya quan afirma que ‘España es una nación de naciones que funda su unidad a partir del principio de igualdad de derechos entre todos los ciudadanos, y de la garantía del derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran’.

Segueix dient:

‘Por ello rechazamos la presentación de quienes reclaman el ejercio del derecho de autodeterminación, aplicable solo a las antiguas colonias o a las situaciones de falta de democracia o de negación de derechos a las minorías nacionales’.

Aquesta és la visió REAL dels que ens governen.

Gràcies ERC per haver fet un espanyol – amb tots els respectes per a la seva persona – el nostre President. Gràcies ERC per haver-nos fet hegemònic un partit que rebutja el dret a la autodeterminació.

Sopava l’altre dia a Barcelona amb uns bons amics catalans. Feia pocs dies de les eleccions generals i en un moment puntual del sopar vam parlar un xic de política i vam compartir a què havíem votat.  Dels 6 que érem era l’únic que havia votat a un partit nacionalista català. 2 van votar en blanc, 2 no van votar i un va votar PSC-PSOE per evitar el PP.

Tots ells els considero persones que podríem anomenar catalanes i que segueixen – diríem – la política. Em vaig deprimir molt més que el mateix dia que veia com queia el vot nacionalista i passàvem de 18 a 13 diputats.

I em vaig adonar que remuntar l’ interès dels catalans per la política i per Catalunya costarà i molt, especialment mentre els partits més nacionalistes no ens demostrin que estimen més el país que el poder i els seus respectius partits. I els que estan actualment a la palestra poc creïbles són per aconseguir transmetre una nova manera de fer política.

Necessitem reenamorar els catalans per Catalunya i per això precisem de nous líders cent mil vegades més carismàtics que els actuals i que ens portin a donar entre tots el millor per la nostra pàtria. Necessitem fer foc nou.

Demà anirem a votar. O no. I molts catalans no se n’adonaran de la importància d’aquests comicis. Importància perquè podem perdre 4 anys de ‘tirar cap a casa’ i posar contra les cordes Espanya.

Quines són les coses que demà no hauríem de fer els catalans que estimen Catalunya:

• - No anar a votar. No fer-ho és facilitar la feina dels socialistes en la seva cerca de la majoria absoluta. Hem de votar i fer-ho diferent. Que sorti com a primera força política a Catalunya el PSOE és una demostració clara de que Catalunya és Espanya. I alguns encara creiem que som quelcom diferent (ni millor ni pitjor, diferent).
• - Votar en blanc. Fer-ho no serveix per denunciar res. Només per facilitar que els partits amb més vots – els socialistes – tinguin més diputats.
• - Votar partits espanyols. Votar PP o PSOE és el mateix que dir a Espanya: ‘Feu el que considereu més adient a Catalunya. Tot ens va bé’.
• - Votar PP o PSOE és votar Espanya. Legítim. Però, deixar una Catalunya en mans de partits que actuen sempre en clan espanyolista. Per motius diferents. Però, espanyolista. El PP perquè sap que a Catalunya mai li anirà bé electoralment al tenir un sostre ben marcat. Fer coses per Catalunya només li pot portar disgustos a Espanya. El PSOE perquè sap que sempre li anirà bé electoralment (encara que ens maltractin i ens menteixin com ho han fet en aquesta darrera legislatura: ‘Prometo que aceptaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya’). I votar PSC és votar PSOE ja que mai ha volgut el PSC tenir perfil propi a la política espanyola.

El gran drama dels partits polítics nacionalistes és que no ens han recordat de manera contundent dos escenaris que encara que poc probables podrien representar un daltabaix per Catalunya:

• - El PSOE pot fer majoria absoluta i llavors podem aplaçar les nostres peticions pel 2012.
• - El PP pot guanyar amb diputats si es produeix una elevada abstenció.

Els nacionalistes no ens han recordat de manera contundent els diferents problemes que hem viscut darrerament a Catalunya (AVE, caigudes de la xarxa elèctrica, aeroport de Barcelona,…) i la necessitat que tenim d’agafar pels collons la política espanyola al ser 100% imprescindibles. En canvi i com sempre, s’han tirat els plats pel cap explicant-nos quin partit ens defensarà millor a Espanya, sense entendre que la verdadera defensa s’aconseguiria si fessin pinya i acostessin posicions. CiU i ERC han d’oblidar el passat i tornar a veure’s com aliats per fer una Catalunya més forta i dinàmica.

Demà, vot nacionalista i tothom a firmar pel Dret a decidir.

Veure guanyar al Barça i perdre al Madrid el mateix dia és un dels plaers més grans que tinc a la vida. I crec que el meu sentiment no és estrictament futbolístic. A través de la meva estima pel Barça i la meva animadversió pel Madrid, expresso el meu catalanisme.

Per això, em sorprenen aquells barcelonistes catalans que creuen que no s’ha de barrejar la política amb l’esport. Respecto aquesta actitud i fins i tot l’ha puc arribar a entendre en aquells casos en que la política i/o Catalunya no representen temes rellevants. En cas contrari, l’esport i – en concret – el Barça, crec que han de ser clars vehicles de reivindicació nacional i de mostra internacional de la nostra identitat nacional.

A aquestes alçades – si fa falta – ens hem d’agafar a un ferro roent per reivindicar el que som i el que volem ser. El vincle emocional – lligat a les passions que mou el futbol a la nostra terra – entre el Barça, Catalunya i el catalanisme ens pot posar clarament en avantatge i pot permetre que molt catalans – especialment els nouvinguts – es sentin més que mai catalanistes.

Interessant en aquest sentit l’entrevista que li feien fa pocs dies al Joan Laporta sobre barcelonisme i catalanisme i com la seva arribada ha representant una primera recuperació del catalanisme al club.

Personalment, m’emociona veure imatges del Barça fa uns anys quan tot eren banderes catalanes barrejades amb les barcelonistes. M’encantaria veure – aquest cop al camp – amb fusió del color blaugrana amb les quatre barres.

Tot i la que situació entre Kosovo i Catalunya no són per res comparables, sí que hem d’extreure quins són els aprenentatges que hem d’extreure per una Catalunya independent de la declaració unilateral d’independència presa ahir pel parlament de Kosovo en bloc. Aquí els meus: 

1. Les proclamacions unilaterals d’independència al segle XXI són possibles.
2. En el sí de la Unió Europea, ja no es poden entendre les guerres d’ocupació. La reacció sèrbia no-militar davant la proclamació d’independència kosovar ens mostra que l’entrada de tancs per la Diagonal en una futura proclamació d’independència catalana és inimaginable.
3. Espanya no ens posarà gent fàcil, veient la reacció del govern espanyol que ja tremola de pensar que aquí el parlament català proclami algun dia la independència.
4. Les relacions internacionals són claus. Especialment, tenir un padrí del pes dels Estats Units facilita clarament les coses. I és que el tirà nord-americà té clars interessos a la zona, els oposats que els russos que clarament suposen a la secessió kosovar. El treball diplomàtic de Catalunya vers el món s’ha de començar ja mateix. Especialment, el treball mediàtic que hem de fer per aconseguir una certa simpatia mundial vers el fet català.
5. El primer pas és, sens dubte, tenir una majora social independentista. Aquesta és la gran tasca que hem de fer: Convèncer el màxim de persones que la independència és possible i convenient per tots el que vivim i estimem Catalunya. 

Són molts els països que pensen reconèixer Kosovo.Jo també ho he fet:

Com ha escrit l’Alfons López Tena “Felicitats, Kosovo. Gràcies Amèrica. Catalunya ja ha demanat torn”.

Sempre que escolto l’Artur Mas, em sembla un polític coherent, convençut del que diu i suficientment convincent alhora de donar resposta a les preguntes que tot tipus de periodistes li arriben a fer tant a la ràdio com a la televisió.

Però, ahir – en l’entrevista que li feien el Jordi Basté a Rac1 – l’Artur cometia un petit error que el Tripartit s’han encarregat immediatament d’amplificar. El Basté li preguntava si era una opció que – després del 9 de març si el PSOE depenia dels vots de CiU – la federació nacionalista podria exigir (entre d’altres coses) eleccions anticipades a Catalunya. L’Artur va dir: “Sí, és una opció com d’altres). ERROR.

Està molt bé que pensis amb els seus interessos polítics. Malauradament, tothom ho fa. Però, no ho diguis. El missatge que ha de transmetre CiU en tot moment és que faran el que calgui per defensar els interessos de Catalunya. Fins i tot, ser ministres a Espanya si això ens ajuda a quelcom. Primer, Catalunya.

Després, el partit. No dubto, que molts convergents pensen així. Però, al ser un tema tan sensible, el president de CiU no pot cometre cap tipus d’error en aquest sentit. Transmet un missatge d’obsessió per ser President de Catalunya que a l’electorat no aporta res. Només, ens recorda que els polítics només pensen en governar. I això, francament no ens agrada.