De la lectura de l’estimulant llibre ‘Catalunya sota Espanya’ de l’Alfons López Tena, en recullo algunes dades prou contundents:

• “Segons descobreix Guillem Graell ens els pressupostos de 1900, de la discriminació territorial de la despesa: Madrid paga a l’estat 112 milions i rep en despesa pública 166, Barcelona aporta 147 milions i en rep 16”.
• “L’any 1927 Llord afirma que cada català paga unes 341 pessetes com a tribut anyal a l’Estat, i cada no català, solament unes 93 pessetes”.
• “Segons Alzina, l’any 1933 els ports de Barcelona i Tarragona, que recapten el 42,6% dels ingressos marítims i reben una inversió del 2,3% del total dels pressupostos”.
• “L’any 1966 la meitat de les inspeccions de l’Agència Tributària es van fer a Catalunya”.
• “Les inversions regionalitzables del període 1984-1992 es fan a Catalunya en un percentatge del 6,72% del total de l’Estat”.
• “En la dècada 1983-1993, la despesa ministerial és a tot l’Estat de 158.112 pessetes per habitant, catalans inclosos, però a cada català li corresponen només 80.239 pessetes.”
• “Del 1992 al 2000, la inversió a l’aeroport de Barajas multiplica per sis l’esmerçada a l’aeroport del Prat”.
• “Del 1993 al 1996, el Ministeri de Cultura ha destinat el 51,2% dels seus recursos a Madrid, i el 2,8% a Catalunya”.
• “L’any 2004, l’any de la construcció de l’AVE a Catalunya, el Ministeri inverteix 1.198 euros per andalús, 894 per manxecs, 574 per aragonès, 407 per castellà-manxec, i 316 per català.”
• “Segons la Cambra de Comerç, de l’obra compromesa en pressupostos per a Catalunya l’any 2006, l’Estat només n’ha licitat el 34%”.
• La diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés redistributiu és el 8,(3% l’any 1973, el 10,85% l’any 1980 i el 13,87% l’any 1990. El percentatge de renda que Catalunya és cada cop més alt.”
• “Si prenem la mitjana espanyola com a 100, cada català paga 123,95 i rep 87,79, és a dir, paga im 24% més que la mitjan i rep un 12% menys.”
• “Enganys arreu, enganys sempre, al servei d’un resultat: l’any 1930, Catalunya tenia el 40% del PIB de l’Estat, i la renda dels catalans superava la mitjana un 87%. Setanta cinc anys després, el PIB català és el 18,9%, la renda dels catalans supera la mitjana un 22%”.

La conclusió, segons el Lòpez Tena:

“Ara no som, catalans i espanyols, altra cosa que projectes nacionals contradictoris i interessos contraposats, i bastir un projecte nacional català va en contra del projecte nacional espanyol: com més Espanya menys Catalunya, com més Catalunya menys Espanya, ara ja és un joc de suma zero per dir-ho en termes econòmics.”

La solució: trencar amb Espanya.

“La nació espanyola no ha guanyat, la nació catalana no ha perdut. El present és obert, el futur pot ser nostre”.

“Al capdavall una nació és, existeix, quan els seus habitants decideixen que són una nació, quan els seus ciutadans decideixen  que volen veure’s a si mateixos com a centre de poder i dotar-se a si mateixos de lleis pròpies”.

Un consell:

“És necessari que el projecte nacional català sigui més engrescador, més estimulant i més pràctic”.

Simplement estimulant la seva lectura !

He estat llegint una relació de ponències que el President Pujol va donar a meitat dels anys 90 i que Edicions 62 va publicar amb el títol ‘Tot compromís comporta risc’ i en vull extreure algunes de les cites que més m’han impactat:

-  “Un procés de construcció nacional  només són bons si ho són per a les persones que componen la societat i la nació”. (10 anys després això és cert més que mai. O som capaços d’entendre com una major sobirania pot representar major qualitat de vida per la gent que viu a Catalunya o el nacionalisme pel nacionalisme no arribarà mai enlloc.)

- “El país necessita gent que practiqui l’esperit de servei amb sentit de risc i amb responsabilitat”. (És preocupant el reduït nombre de persones que veuen en Catalunya un eix de treball on desenvolupar aquest esperit de servei als altres. Tots anem massa a la nostra i necessitem de persones ben preparades disposades a treballar pel país com va fer el President Pujol).

- “Hem de guanyar en positiu”. (Considero rellevant construir un discurs i argumentari nacional clarament obert, modern i en positiu. Només en positiu aconseguirem guanyar-nos les complicitats de milers i milers de catalans actualment completament adormits).

- “L’únic que crea riquesa en un país es l’empresa”. (Hem de treballar per convertir Catalunya en un país d’emprenedors i empresaris. Ells són els que han de posar les bases del benestar econòmic al que volem aspirar en el futur.)

- “Creguem que podem fer un país que realment valgui la pena”. (Aquest és l’element motivador que ens ha de posar a tots a posar-nos les piles. El gran drama és que cap polític o líder actual sap dibuixar-nos aquest país que valgui la pena).

- “Hem de reintroduir aquesta alegria nova, aquesta alegria d’un ideal, aquesta alegria d’un objectiu.” (Ens hem d’enamorar de nou de Catalunya i visualitzar un futur que ens engresqui a tots).

- “No féssiu cas dels que diuen – que sempre hi són aquests – que el nacionalisme és una cosa carrinclona i passada de moda, o bé portadora de catàstrofes, o bé simplement inviable. Naturalment es refereixen al nostre nacionalisme, no al seu.” (En un món global com al que anem, voler ser part d’un territori – amb estat o sense – té més sentit que mai).

-  “Catalunya és un país que en bona part s’ha de fer, ell mateix, des de baix.” (Ben cert. Però, com connectem amb l’apatia que genera el país i els seus polítics? Aquesta és la gran tasca que hem de fer en els propers 10 o 15 anys.)

-  “Catalunya només pot reeixir si, sense abandonar la seva identitat, és capaç de ser, en tots els terrenys, un país modern i competitiu.(Aquest és l’horitzó amb el que hem de treballar. Ara que les fàbriques tanquen al nostre país per marxar a d’altres amb menors costos, hem de sobreeixir trobant un espai d’especialització i valor en un món tan globalitzat).

-  “El nacionalisme català ha d’evitar la fractura social, però més encara ha d’evitar la fractura per raó d’origen de la població”. (La manera que tenim de ser molts catalans – tancats, catalanistes rancis o excloents – no ens portarà massa en lloc i hem de revisar com integrem espanyols i els nous immigrants que tot just acaben d’arribar al nostre país).

Molta feina per fer. Moltes idees i conceptes per ordenar i estudiar en més detall.

Llegint aquest tipus de llibre un se n’adona que quan increïble ha estat la figura d’en Jordi Pujol en la història del nacionalisme català i quin grau de visió i coneixement que té sobre milers de temes aquest personatge que ens haurem de proposar clonar-lo ben aviat.

Cada cop tinc més clar que aconseguir que els catalans estimem Catalunya amb totes les lletres hauria de ser la prioritat dels que somiem amb una societat menys perplexa, menys apàtica o desafectada. Dit d’una altre manera, una societat socialment més compromesa, més activa i proactiva i més interessada per la política.

Podrem dir que la culpa de la nostra realitat és dels polítics. Que ells en són la causa de la nostra apatia. Jo crec que són l’efecte. Una societat preocupada amb el nostre futur com a poble ja s’encarrega que surtin de sota les pedres els lideratges necessaris per aixecar l’ala.

I el problema que tenim és d’autoestima i de confiança amb nosaltres mateixos. Ingredient absolutament necessari per moure muntanyes. I l’autoestima s’aconsegueix quan estimes el que ets i la terra a on pertanys.

Fa unes setmanes que visc als Estats Units, temps suficient – especialment en un moment en que tenim les eleccions nord-americanes a menys de dos mesos – per adonar-me’n que els americans seran el que vulguem, però estimen en passió el seu país. El país i la seva bandera està per sobre de tot. I això els fa indestructibles com a poble.

Avui, dia 11 de setembre els nord-americans i els catalans compartim un dia especial. Els dos pobles commemorem una derrota (una més recent que l’altra però ambdues significatives). I mentre que per nosaltres és una excusa més per fer pont i anar a la platja, per ells és un motiu per recordar com n’arriben a estimar el seu país.

Per tant, el repte no és tan aconseguir que els catalans s’interessin per la política, sinó com aconseguir que els catalans s’interessin per la seva terra.

Després d’haver escoltat els discursos de la Hillary Clinton, el Joe Biden o el mateix Barack Obama en el congrés demòcrata, m’he adonat que mai he tingut la oportunitat d’escoltar oradors catalans – ni tampoc espanyols – que em posin la pell de punta tal com ho han aconseguit personatges tan llunyans a mi com els demòcrates nord-americans (no per demòcrates si no per nord-americans).

I és que a Catalunya no només polítics de primera. Necessitem líders catalans que amb la seva oratòria ens aixequin a tots els ànims i converteixen aquesta passivitat i apatia en la que vivim en entusiasme i il·lusió per construir un futur millor.

Necessitem líders que arribin el fons de les nostres emocions i sentiments, ens facin aixecar de la cadira i ens facin dir un “mecaguncony” que ens faci entendre quan important és la vida política i civil per aconseguir els objectius col·lectius que ens proposem aconseguir.

Cada cop tinc més clar que l’única manera d’aconseguir la independència és fugint del discurs de la barratina per anar a un discurs més modern i pragmàtic. No és la independència per la independència. És la independència per aconseguir i construir un futur millor pels que vivim i estimem a Catalunya.

És – per això – que necessitem forjar un discurs molt més pragmàtic. Un discurs independentista per a no independentistes. En aquest sentit, em va cridar l’atenció un llibret que amb el títol ‘S’ha acabat el bròquil’ dóna arguments per a no independentistes.

- Massa peatges. A Catalunya el 67% de les vies ràpides són de peatge. A la resta de l’Estat, el 20%. La Comunitat de Madrid sols té el 3%.

- Massa pressió fiscal. A Catalunya es tanquen el 90% dels expedients realitzat per inspector fiscals, a Madrid només el 40%

- Masses impostos. 2.622 euros de dèficit fiscal per habitant l’any 2005.

- Un exèrcit sense sentit. La ciutadania catalana paga 2.961 milions d’euros per any en concepte de defensa, quantitat que equival a 616 escoles equipades, 1974 llars d’infants, 84 hospitals o 4 anys d’autopistes gratuïtes.

Catalunya no surt al mapa mundial [3] 

Vivim en un moment confús pels catalanistes.

1. L’Espanya moderna i guanyadora de l’Eurocopa es ben diferent de l’Espanya rància i casposa a la que estàvem acostumats.
2. Els nacionalistes no tenim horitzons clars i l’escassa química entre CiU i Esquerra no promet horitzons compartits.
3. No tenim el líder o referent que el país precisa.
4. La política cada cop desencisa més. Massa partidisme i poc país.
5. La nova immigració pot representar una pèrdua d’identitat massa significativa

1. Vull treballar per Catalunya amb un pla de treball a 20 ó 25 anys vista.
2. Vull posar energia en temes estructurals i de futur (emprenedoria, innovació empresarial, infraestructures, …).
3. Vull ajudar a aixecar l’ànim del país. L’ ànim per construir una  Catalunya optimista i de futur, integradora i respectuosa, oberta i ambiciosa.

Tinc encara alguns anys per descobrir-ho.

Dimarts assistia a l’acte que Omnium Cultural organitzava al Teatre Nacional de Catalunya en favor de la unitat dels catalans davant de la possible retallada que pot fer el Tribunal Constitucional al nostre ja esquifit Estatut.

Aquí les meves valoracions:

1. Lloable que la societat civil catalana convidi als partits polítics catalanistes a fer pinya i deixar d’una vegada per totes el partidisme estúpid que practiquen.
2. Lamentable que el PSC o Unió Democràtica no assisteixin a un acte d’unitat i defensa de Catalunya. Quina vergonya que ens governi un partit més preocupat del que diran a Madrid que la unitat de tots els catalans per defensar els drets i deures que vam acordar entre tots fa uns mesos.
3. Lloable el crit d’independència-independència amb que va acabar l’acte.
4. Lamentable que només fóssim capaços d’omplir el Teatre Nacional. Hauríem d’haver  hagut de quedar milers i milers de persones fora amb senyeres i estelades. Preocupant la mitjana d’edat. Molt preocupant.
5. Lloable l’esperit combatiu del Vicent Sanchis i el Jordi Porta, tot i que em vaig quedar amb ganes que amb les seves paraules ens haguessin fet aixecar de la cadira. Com trobo a faltar líders polítics o de la societat civil on em senti plenament reflectit i inspirat.

Gràcies Omnium per recordar-nos que hem d’estar JUNTS PER CATALUNYA.

Envejo els holandesos, els russos, els italians, els croates o també els francesos. I els envejo perquè ells poden viure l’Eurocopa de la manera que jo no la puc viure. Ells la juguen. Nosaltres els catalans, no. En aquest sentit, també envejo els espanyols.

Sóc un gran fan del futbol però tot just ahir m’afegia a veure els quarts de final entre Rússia i Holanda. Era el primer partit que veia de l’Eurocopa 2008, tret dels darrers minuts jugats per Turquia. D’aquí a uns minuts tenim un gran partit: Espanya i Itàlia.

I la veritat és que tinc sentiments contraposats. Els italians no m’han caigut mai massa bé. Però, voler que guanyi Espanya?

Se’m retorcen els budells de pensar amb els crits d’Espanya-Espanya que es podran sentir en més d’una població catalana si Espanya guanya aquesta Eurocopa.

Se’m retorcen els budells de pensar els nens catalans que voldran la camiseta de la Selecció espanyola pel seu proper aniversari. Encara recordo els crits d’alegria que feia quan Espanya marcava una i altre vegada amb aquell 13 a 1 davant la selecció maltesa.

Se’m retorcen els budells d’encendre el televisor i veure com els mitjans espanyols ens recorden lo gran i unida que aquesta terra que es diu ‘una España grande y libre’.

Per això, tot i que al bar algú em pugui mirar amb mals ulls jo cridaré i celebraré els gols d’Itàlia.

Llegint l’estudi realitzat per la UOC amb el títol ‘Llengua i identitat a Catalunya’ després d’entrevistar telefònicament 1.108 catalans, extrec algunes dades:

1. Tot i parlar d’una enquesta a només 1.108 catalans, la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua habitual? que dóna el 47% en castellà, el 43% en català, 6% indistintament en castellà i en català i 4% a d’altres llengües fa que tota l’enquesta pugui fer una lectura de la realitat catalana en llengua i identitat.
   
2. Encara que la majoria entenen i poden llegir i parlar en català, encara hi ha 30% de la població catalana que no el pot escriure.
   
3. Només un 22% se sent només català: una xifra ridícula si aspirem algun dia a la independència. Un 19,4% se sent més català que espanyol (seguim en un 41,4%) i 31,3% se sent tant català com espanyol.
   
4. Només un 52,7% està a favor de les seleccions catalanes. Un 35,1% li és indiferent un element que pot ser transcendental per protegir i defensar la nostra identitat com a poble.
   
5. El més sorprenent de tot són les respostes a la pregunta ‘En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?’ el 36% votaria a favor i el 22% votaria en contra i un 12% no ho sap. La resta o no aniria a votar (27%), votaria en blanc (1%) o no contesta (2%).

   El 27% que no aniria a votar denota que hi ha un elevat percentatge de la població que li és realment igual el món en el que viu. 

   Si agafem el 36% a favor, el 22% i el 12% i juguem amb les xifres, arribem a les següents xifres:
   - si no comptes els indecisos, fins a un 62% dels que votarien ho farien a favor.
   - si tots els indecisos votessin en contra, obtindrien un 51,4% a favor
   - si tots els indecisos votessin a favor, un 68,5% estarien a favor.  

De tot plegat, n’extrec 3 conclusions:

1. La independència és democràticament possible.
2. Els catalans – encara que es puguin sentir també espanyols – la veuen una sortida interessant i en la que estarien a favor.
3. Hi ha prop d’un 20% de la població que segur aniria a votar que no sap que votaria. Són ells els que podran fer moure la balança en un sentit o amb un altre. Són a ells als que ens hem d’acostar i persuadir que la seva resposta davant un referèndum que com a poble mereixem han de votar ROTUNDAMENT SÍ.

Un llibre simplement genial és el recull de frases de la Història de Catalunya que el Francesc Ferrer i Gironès ha publicat en el seu llibre ‘El gran llibre per la independència: Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya 1461-2005’.

N’aniré publicant algunes.

Començaré amb el discurs de Pau Claris a les Corts on es va decidir la resistència contra els exèrcits de Felip IV

“Castella superba i miserable, mai no assoleix ni un petit triomf sense llargues opressions: pregunteu als seus habitants si viuen envejosos de l’acció que tenim a la nostra llibertat i defensa. Dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que guarniu les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que ens oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer.

Mori jo, mori infamadament, i respiri i visqui l’afligida Catalunya.”