Cada cop tinc més clar que aconseguir que els catalans estimem Catalunya amb totes les lletres hauria de ser la prioritat dels que somiem amb una societat menys perplexa, menys apàtica o desafectada. Dit d’una altre manera, una societat socialment més compromesa, més activa i proactiva i més interessada per la política.
Podrem dir que la culpa de la nostra realitat és dels polítics. Que ells en són la causa de la nostra apatia. Jo crec que són l’efecte. Una societat preocupada amb el nostre futur com a poble ja s’encarrega que surtin de sota les pedres els lideratges necessaris per aixecar l’ala.
I el problema que tenim és d’autoestima i de confiança amb nosaltres mateixos. Ingredient absolutament necessari per moure muntanyes. I l’autoestima s’aconsegueix quan estimes el que ets i la terra a on pertanys.
Fa unes setmanes que visc als Estats Units, temps suficient – especialment en un moment en que tenim les eleccions nord-americanes a menys de dos mesos – per adonar-me’n que els americans seran el que vulguem, però estimen en passió el seu país. El país i la seva bandera està per sobre de tot. I això els fa indestructibles com a poble.
Avui, dia 11 de setembre els nord-americans i els catalans compartim un dia especial. Els dos pobles commemorem una derrota (una més recent que l’altra però ambdues significatives). I mentre que per nosaltres és una excusa més per fer pont i anar a la platja, per ells és un motiu per recordar com n’arriben a estimar el seu país.
Per tant, el repte no és tan aconseguir que els catalans s’interessin per la política, sinó com aconseguir que els catalans s’interessin per la seva terra.
