Per quan vingui un altre juny

Dimarts assistia a l’acte que Omnium Cultural organitzava al Teatre Nacional de Catalunya en favor de la unitat dels catalans davant de la possible retallada que pot fer el Tribunal Constitucional al nostre ja esquifit Estatut.

Aquí les meves valoracions:

1. Lloable que la societat civil catalana convidi als partits polítics catalanistes a fer pinya i deixar d’una vegada per totes el partidisme estúpid que practiquen.
2. Lamentable que el PSC o Unió Democràtica no assisteixin a un acte d’unitat i defensa de Catalunya. Quina vergonya que ens governi un partit més preocupat del que diran a Madrid que la unitat de tots els catalans per defensar els drets i deures que vam acordar entre tots fa uns mesos.
3. Lloable el crit d’independència-independència amb que va acabar l’acte.
4. Lamentable que només fóssim capaços d’omplir el Teatre Nacional. Hauríem d’haver  hagut de quedar milers i milers de persones fora amb senyeres i estelades. Preocupant la mitjana d’edat. Molt preocupant.
5. Lloable l’esperit combatiu del Vicent Sanchis i el Jordi Porta, tot i que em vaig quedar amb ganes que amb les seves paraules ens haguessin fet aixecar de la cadira. Com trobo a faltar líders polítics o de la societat civil on em senti plenament reflectit i inspirat.

Gràcies Omnium per recordar-nos que hem d’estar JUNTS PER CATALUNYA.

Envejo els holandesos, els russos, els italians, els croates o també els francesos. I els envejo perquè ells poden viure l’Eurocopa de la manera que jo no la puc viure. Ells la juguen. Nosaltres els catalans, no. En aquest sentit, també envejo els espanyols.

Sóc un gran fan del futbol però tot just ahir m’afegia a veure els quarts de final entre Rússia i Holanda. Era el primer partit que veia de l’Eurocopa 2008, tret dels darrers minuts jugats per Turquia. D’aquí a uns minuts tenim un gran partit: Espanya i Itàlia.

I la veritat és que tinc sentiments contraposats. Els italians no m’han caigut mai massa bé. Però, voler que guanyi Espanya?

Se’m retorcen els budells de pensar amb els crits d’Espanya-Espanya que es podran sentir en més d’una població catalana si Espanya guanya aquesta Eurocopa.

Se’m retorcen els budells de pensar els nens catalans que voldran la camiseta de la Selecció espanyola pel seu proper aniversari. Encara recordo els crits d’alegria que feia quan Espanya marcava una i altre vegada amb aquell 13 a 1 davant la selecció maltesa.

Se’m retorcen els budells d’encendre el televisor i veure com els mitjans espanyols ens recorden lo gran i unida que aquesta terra que es diu ‘una España grande y libre’.

Per això, tot i que al bar algú em pugui mirar amb mals ulls jo cridaré i celebraré els gols d’Itàlia.