Per quan vingui un altre juny

Ningú dubte que els mitjans de comunicació són poderosos i poden fer canviar la mentalitat de tot un poble, més enllà de cohesionar-lo. Si durant molts anys a Catalunya hem tingut un TV3 de referència que ha jugat un paper clau en la catalanització – després del franquisme – del país, sempre ens ha mancat un diari potent en català.

La Vanguardia podria haver ocupat d’aquest paper però el fet que sigui en espanyol el deixa fora de les necessitats del país. El fins ara marginal AVUI amb els darrers canvis en la seva direcció segueix pas ferm per convertir-se en un diari de referència. Llegir en català el diari ha de deixar de ser una excepcionalitat i entre tots hem d’aconseguir la normalitat en un país com el nostre.

Segons l’EGM amb 138.000 lectors cada dia, l’AVUI és el diari de Catalunya que més creix en nombre de lectors i se situa com a tercer diari més llegit al país, després de La Vanguardia i El Periódico, encara amb molt camí per recórrer però cada cop amb major acceptació.

Dins un panorama en què la tendència general dels diaris de pagament pràcticament no creix en lectors –només un 0,9 %–, l’AVUI obté un increment de 21.000 lectors en els darrers 12 mesos.

Però, el govern català hi té un paper clau en aquesta realitat. Un element clau que popularitzaria l’AVUI a Catalunya seria que comencessin a veure’s exemplars a bars i restaurants. Avui en dia, segueix sent ben estrany trobar un diari en català en aquests tipus d’establiments. El propietari prefereix un  diari en castellà que pugui ser llegit per tothom. La llengua gran sempre guanya a la petita. Per això, crec que la Generalitat hauria de posar uns calerons per fer que l’AVUI sigui més present en la societat catalana. Si volen en concurs públic, però fent que el català sigui més llegit en bars i restaurants.

Mentrestant, comprem diaris en català.

Amb un intent per entendre millor la història del meu país, he llegit ‘Cataluña en guerra y en revolución: 1936-1939’ de Pelai Pagès i Blanch i no puc evitar reproduir alguns textos que em recorden quan important és que fem memòria història. La Catalunya actual és producte de 40 anys d’intent de genocidi cultural del nostre poble.

“Sin mecanismos de autodefensa culturales propios, con una lengua relegada al uso familiar y doméstico, sin instituciones de autogobierno, con una resistencia interior duramente perseguida, sin partidos ni sindicatos libres, Catalunya estaba abocada a contemplar el fin de su historia. El nuevo régimen, con plena conciencia de su papel histórico, no se limitó a destruir el movimiento obrero y popular y a desestructurar a la sociedad catalana, fijó sus objetivos en la destrucción, pura y simple, de la personalidad nacional de Catalunya.”

“En la Catalunya de 1939 se había abierto la caza del ‘rojo’, con la bendición de la Iglesia. El cura de la cárcel de Figueres arenagaba a los presos republicanos que esperaban el cumplimiento de su sentencia con un reconfortamiento espiritual que no podía ser más significativo: ‘¿No queríais los catalanes la casita y el huerto?, les preguntaba refiriéndose al modelo social que el president Macià había defendido durante los años republicanos. Y su respuesta no dejaba margen a las dudas: “La casita ya la tenéis y el huerto os lo están cavando”.

Ni els mateixos republicans espanyols- amb qui lluitàvem colze amb colze – ens tenien estima alguna.

“Es muy expresiva la frase que (Manuel Azaña, presidente de la Segunda República Española) escribió en su diario, el 29 de julio de 1937: ‘Una  persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”.

Barcelona viuria poc temps més tard el primer bombardeig aeri a una ciutat a cel obert de la Història amb milers de morts i ferits.

No oblidarem mai la història !

M’ha acabo d’adherir al manifest És l’hora del pragmatisme, és l’hora de la independência, fet públic per Catalunya Empresa Oberta, plataforma d’empresaris i professionals catalans liderada pel Francesc Llobet.

Per què com a emprenedor, vull que Catalunya és converteixi em una economia competitiva em l’economia global del coneixement. I, per aconseguir-ho, precisem – com diu el manifest – capacitat de decisió sobre els nostres recursos.

Amb Espanya no hi ha futur possible. La independència és possible, recomanable i modern. Si, en els temps que corren de globalització i us ho diu un cosmopolita que viu actualment al Brasil i feia dos dies ho feia a Xile i que viatja tant com pot per tot el món – ser independentista és modern.

Gràcies Francesc per recordar-nos-ho.

I ràpidament conclou que l’independentisem d’esquerres té 3 problemes greus que fa que segueixin sent vistos per la societat catalana com a iniciatives poc sòlides sense un futur massa prometedor.
 

1. Confondre la independència i les esquerres.

   Més enllà de si les dretes i les esquerres segueixen existint (jo crec que no però les esquerres a Catalunya i Espanya segueixen recordant-nos cada dia que Sí) i entenent que històricament eren reivindicacions que podien anar lligades .- doncs qui tenia el poder econòmic era el primer interessat en que la relació Catalunya-Espanya no es toquès, el fet és que treballar en paral·lel l’eix ‘dret a la autodeterminació o independència’ i l’eix ‘majors drets als més desfavorits’ és un gran error.

   Pertanyo als molts catalans que creuen en la redistribució de la riquesa i la importància de que tots tinguem les mateixes oportunitats (per tant, sóc socialdemòcrata), però alhora crec en la meritocràcia i en què el que pugui fer l’individu no ho faci l’Estat (per tant, lliberal) i a més crec i vull la independència. A quin partit haig de votar? CiU? ERC? Iniciativa?

   El fet que l’ independentisme hagi barrejat independència i esquerres ens ha dividit als encara-insuficients independentistes que hi ha a Catalunya.

1. Ser sistemàticament antisistema.

   Reconeguem-ho. Si volem canviar la història, l’anarquisme o la revolució estan fora de lloc. La única manera d’aconseguir-ho i posar a Espanya contra les cordes és a través de les institucions que tenim. I aquesta ens agradi o no es diu Generalitat. Defensar el vot en blanc o no creure en el sistema polític l’únic que fa es diluir les forçes dels encara-insuficients independentistes que hi ha a Catalunya.

1. No aconseguir articular un corrent que giri sobre un únic moviment nacional. 

   MCAN, EI, OSAN, CAJEI, PSAN, MDT o CUP. Així no anem en lloc. Tot i els intents de Vinaròs, l’independentisme social ha viscut sempre de la fragmentació i la divisió d’energies. O no és que tots els que pertanyen o formen part d’aquestes organitzacions volen la independència?

   La unió fa la força i necessitem plataformes més unitàries alhora que un pel menys radicals per arrastrar els milers i milers de catalans que – amb un copet a l’esquena – acabarien volent i creient amb la independència i passaríem a ser ja-suficients independentistes a Catalunya.

Recupero un article que va escriure el Miquel Iceta a El País el desembre del 2004 amb el títol ‘¿Es el federalismo cosa de ingenuos? on expressava prou bé la visió dels socialistes catalans sobre les pretensions sobiranistes de Catalunya quan afirma que ‘España es una nación de naciones que funda su unidad a partir del principio de igualdad de derechos entre todos los ciudadanos, y de la garantía del derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran’.

Segueix dient:

‘Por ello rechazamos la presentación de quienes reclaman el ejercio del derecho de autodeterminación, aplicable solo a las antiguas colonias o a las situaciones de falta de democracia o de negación de derechos a las minorías nacionales’.

Aquesta és la visió REAL dels que ens governen.

Gràcies ERC per haver fet un espanyol – amb tots els respectes per a la seva persona – el nostre President. Gràcies ERC per haver-nos fet hegemònic un partit que rebutja el dret a la autodeterminació.