Tinc 33 anys i no conec la història del meu país. Realment, no tinc perdó de Déu i assumeixo la meva culpa. M’he proposat recuperar el temps perdut i estudiar-la en els propers mesos. Però, sóc producte d’una educació post-franquista on el català (més enllà de l’assignatura de llengua catalana) i la història de Catalunya (més enllà de la història de Sant Jordi) no eren un tema.
Però, el més rellevant: ningú (ni els meus pares, ni els meus professor, ni la societat que em va veure créixer,…) em va dir quan important és conèixer la història del teu país. Tampoc els culpo però sense conèixer la història és impossible tenir un criteri clar sobre el que som i el que deixem de ser. I el més preocupant és que a Catalunya són molt pocs els que realment la coneixen. Tinc amics i em relaciono normalment amb persones que tenen estudis universitaris i juraria que ningú ben bé sap qui va ser Martí I l’Humà, Pau Claris o Lluís Companys.
A mesura que he anat llegint quelcom de la història de Catalunya, el meu catalanisme s’ha anat accentuant i reforçant. Molts catalans que passen de la política i dels nacionalismes ho fan en la mesura que desconeixen els fets i les vivències dels nostres passats. Per això, és clau que revisem l’educació que reben els nostres fills i creem en ells la curiositat per conèixer la nostra realitat història.
Si ho aconseguim, la partida estarà guanyada. Ara és un bon moment de llegir quelcom de Jaume I el Conqueridor. Ara que es compleixen 800 anys del naixement del fundador de la nació catalana. Un bon moment per recuperar la nostra història.
