Per quan vingui un altre juny

Veure guanyar al Barça i perdre al Madrid el mateix dia és un dels plaers més grans que tinc a la vida. I crec que el meu sentiment no és estrictament futbolístic. A través de la meva estima pel Barça i la meva animadversió pel Madrid, expresso el meu catalanisme.

Per això, em sorprenen aquells barcelonistes catalans que creuen que no s’ha de barrejar la política amb l’esport. Respecto aquesta actitud i fins i tot l’ha puc arribar a entendre en aquells casos en que la política i/o Catalunya no representen temes rellevants. En cas contrari, l’esport i – en concret – el Barça, crec que han de ser clars vehicles de reivindicació nacional i de mostra internacional de la nostra identitat nacional.

A aquestes alçades – si fa falta – ens hem d’agafar a un ferro roent per reivindicar el que som i el que volem ser. El vincle emocional – lligat a les passions que mou el futbol a la nostra terra – entre el Barça, Catalunya i el catalanisme ens pot posar clarament en avantatge i pot permetre que molt catalans – especialment els nouvinguts – es sentin més que mai catalanistes.

Interessant en aquest sentit l’entrevista que li feien fa pocs dies al Joan Laporta sobre barcelonisme i catalanisme i com la seva arribada ha representant una primera recuperació del catalanisme al club.

Personalment, m’emociona veure imatges del Barça fa uns anys quan tot eren banderes catalanes barrejades amb les barcelonistes. M’encantaria veure – aquest cop al camp – amb fusió del color blaugrana amb les quatre barres.

Tot i la que situació entre Kosovo i Catalunya no són per res comparables, sí que hem d’extreure quins són els aprenentatges que hem d’extreure per una Catalunya independent de la declaració unilateral d’independència presa ahir pel parlament de Kosovo en bloc. Aquí els meus: 

1. Les proclamacions unilaterals d’independència al segle XXI són possibles.
2. En el sí de la Unió Europea, ja no es poden entendre les guerres d’ocupació. La reacció sèrbia no-militar davant la proclamació d’independència kosovar ens mostra que l’entrada de tancs per la Diagonal en una futura proclamació d’independència catalana és inimaginable.
3. Espanya no ens posarà gent fàcil, veient la reacció del govern espanyol que ja tremola de pensar que aquí el parlament català proclami algun dia la independència.
4. Les relacions internacionals són claus. Especialment, tenir un padrí del pes dels Estats Units facilita clarament les coses. I és que el tirà nord-americà té clars interessos a la zona, els oposats que els russos que clarament suposen a la secessió kosovar. El treball diplomàtic de Catalunya vers el món s’ha de començar ja mateix. Especialment, el treball mediàtic que hem de fer per aconseguir una certa simpatia mundial vers el fet català.
5. El primer pas és, sens dubte, tenir una majora social independentista. Aquesta és la gran tasca que hem de fer: Convèncer el màxim de persones que la independència és possible i convenient per tots el que vivim i estimem Catalunya. 

Són molts els països que pensen reconèixer Kosovo.Jo també ho he fet:

Com ha escrit l’Alfons López Tena “Felicitats, Kosovo. Gràcies Amèrica. Catalunya ja ha demanat torn”.

Sempre que escolto l’Artur Mas, em sembla un polític coherent, convençut del que diu i suficientment convincent alhora de donar resposta a les preguntes que tot tipus de periodistes li arriben a fer tant a la ràdio com a la televisió.

Però, ahir – en l’entrevista que li feien el Jordi Basté a Rac1 – l’Artur cometia un petit error que el Tripartit s’han encarregat immediatament d’amplificar. El Basté li preguntava si era una opció que – després del 9 de març si el PSOE depenia dels vots de CiU – la federació nacionalista podria exigir (entre d’altres coses) eleccions anticipades a Catalunya. L’Artur va dir: “Sí, és una opció com d’altres). ERROR.

Està molt bé que pensis amb els seus interessos polítics. Malauradament, tothom ho fa. Però, no ho diguis. El missatge que ha de transmetre CiU en tot moment és que faran el que calgui per defensar els interessos de Catalunya. Fins i tot, ser ministres a Espanya si això ens ajuda a quelcom. Primer, Catalunya.

Després, el partit. No dubto, que molts convergents pensen així. Però, al ser un tema tan sensible, el president de CiU no pot cometre cap tipus d’error en aquest sentit. Transmet un missatge d’obsessió per ser President de Catalunya que a l’electorat no aporta res. Només, ens recorda que els polítics només pensen en governar. I això, francament no ens agrada.

Mare de Déu mitjancera,
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.

L’any 2008 en fa trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de l’Empenta,
empenyeu els catalans!

Aquest 9 de març hi hauran eleccions generals i a Catalunya tornarà – davant la meva perplexitat – a guanyar els socialistes. Un partit socialista que ha estat prou intel·ligent per jugar a la puta i a la ramoneta amb el concepte PSC-PSOE.  Quan els hi convé parlen d’un PSC catalanista a Catalunya y un PSOE espanyolista a Espanya, fet que suposa una òbvia contradicció i un absolut engany. D’una altre cosa estariem parlant si el PSC tingués grup parlamentari propi a Madrid però mentre acatin i votin en bloc a Madrid això serà una estafa en tota regla.

La relació Catalunya-Espanya acostuma a ser de suma 0. Un sempre té la sensació de que o guanyen ells o guanyem nosaltres. O hi ha seleccions catalanes o no les hi ha. O es destinen ‘x’ recursos a Catalunya o no es destinen. O es defensa el català a Europa o no es defensa.

El federalista honest que pot haver en alguns socialistes catalans és una fal·làcia amb un PSOE que amb Ibarras y Bonos és tant o més fatxa que el PP. I no els hi nego. Em sembla legítim que es sentin nacionalistes espanyols com jo em sento nacionalista català, però que no juguin a un doble joc que un no és idiota.

Catalunya, no obstant, o és espanyolista o és idiota si no veu aquest flagrant engany i tornen a guanyar els socialistes.

Millor dit. Busco. Sí, busco el culpable de que el 3GSM – ara Mobile World Congress -es faci a Barcelona. I el busco per felicitar-lo. Ell – o ells – són els herois del segle XXI perquè són ells els que van aconseguir treure-li ja fa 3 anys a la ciutat de Cannes l’organització del esdeveniment tecnològic probablement més rellevant a nivell internacional que no només ens proporciona uns ingressos superiors als 140 milions d’euros i el somriure durant un dia d’hotelers, taxistes i prostitutes.

A més, ens ubica – encara que sigui per només 3 dies – en el mapa mundial i ens farà aparèixer a la majoria de telediaris de tot el planeta amb els millors dels posicionaments: Barcelona, la capital tecnològica.

I és que el Mobile World Congress són paraules majors:
- 50.000 visitants amb un 40% d’alts directius.
- 30 ministres d’arreu del món.
- la flor i nata de la indústria del futur: el mòbil.

No hi ha campanya publicitària que tingui el impacte i el valor del Mobile World Congress per una ciutat com Barcelona. Però, a més, aconsegueix que la indústria tecnològica catalana s’aboqui cap a la telefonia mòbil. 37 són les empreses catalans que hi jugaran un paper, moltes en part gràcies al recolzament de la Generalitat.

Per tot això, busco al responsable o responsables. Per donar-los les gràcies. Sens dubte, formen part del meu imaginari d’heroi al costat de personatges tan fascinants com Superman, Batman o el Capità Amèrica.

Sobre la polèmica entre el Zapatero, Pujol i el Duran Lleida d’entrar o no el govern, la meva visió és clara:

1. La prioritat dels partits nacionalistes catalans ha de ser una: Catalunya.
2. Mai ha de ser una ambició de cap partit català ser o formar part d’un govern d’Espanya.
3. Per transformar Catalunya, no cal ja que intentem transformar Espanya.
4. Però, hem de defensar els nostres interessos – com diu el Duran – allà on sigui. I si hem de ser presidents d’Espanya per donar la independència a Catalunya, siguem-ho.
5. Tot i que em repugna la idea de que un polític català somiï ni per un moment ser ministre a Espanya, ser-ho potser el nostre millor cavall de Troia. Això és la guerra i aquí s’hi val tot – amb els deguts límits democràtics, pacífics i de respecte d’un poble ver el altre – i si hem de governar Espanya per afavorir Catalunya, fem-ho.

Tinc 33 anys i no conec la història del meu país. Realment, no tinc perdó de Déu i assumeixo la meva culpa. M’he proposat recuperar el temps perdut i estudiar-la en els propers mesos. Però, sóc producte d’una educació post-franquista on el català (més enllà de l’assignatura de llengua catalana) i la història de Catalunya (més enllà de la història de Sant Jordi) no eren un tema.

Però, el més rellevant: ningú (ni els meus pares, ni els meus professor, ni la societat que em va veure créixer,…) em va dir quan important és conèixer la història del teu país. Tampoc els culpo però sense conèixer la història és impossible tenir un criteri clar sobre el que som i el que deixem de ser. I el més preocupant és que a Catalunya són molt pocs els que realment la coneixen. Tinc amics i em relaciono normalment amb persones que tenen estudis universitaris i juraria que ningú ben bé sap qui va ser Martí I l’Humà, Pau Claris o Lluís Companys.

A mesura que he anat llegint quelcom de la història de Catalunya, el meu catalanisme s’ha anat accentuant i reforçant. Molts catalans que passen de la política i dels nacionalismes ho fan en la mesura que desconeixen els fets i les vivències dels nostres passats. Per això, és clau que revisem l’educació que reben els nostres fills i creem en ells la curiositat per conèixer la nostra realitat història.

Si ho aconseguim, la partida estarà guanyada. Ara és un bon moment de llegir quelcom de Jaume I el Conqueridor. Ara que es compleixen 800 anys del naixement del fundador de la nació catalana. Un bon moment per recuperar la nostra història.

En una economia global en la que vivim, ser quelcom des d’una perspectiva empresarial és ja una necessitat (si volem mantenir el nivell de benestar actual). I els catalans tenim molta feina a fer en aquest sentit doncs la cultura del ‘totxo’ i el turisme ens estan portant a un futur econòmic que ara mateix veiem poc clar. En aquest món, pots competir per preu o per qualitat, innovació i tecnologia. Clarament no volem competir en tenir costos laborals baixos però hem de ser conscients que estem ben lluny de fer-ho en innovació i tecnologia. Quedar-nos a la meitat és passar a formar part d’una segona o tercera divisió mundial.

El món en general, però també Madrid, ens estan guanyant la partida de la inversió estrangera. L’any 1993 Madrid captava el 56% de la inversió estrangera que es feia a l’Estat espanyol i Catalunya el 24,2%. L’any 2001, Madrid comptava ja amb el 72% i Catalunya el 14%. No vull ni saber els percentatges en el 2007.Hem d’aprofitar el fet de que Barcelona és una de les ciutats més atractives per viure-hi per tenir el nostre futur econòmic assegurat. Però, per això necessitarem:

1. Atraure empreses internacionals claus costi el que costi. I això significa:
   -  Tenir unes bones infraestructures i un aeroport amb vols internacionals.
   - Tenir clars incentius fiscals. Irlanda, això, ho ha entès bé amb un impost de societats del 12%, mentre que a Catalunya és superior al 30%
   - Saber crear i importar talent.
2. Invertir en recerca i desenvolupament com si ens hi anés la vida i ser molt més meritocràtic amb els diners que reben les universitats, supeditant les ajudes que reben en funció de quan efectius i com de bé es relacionen els seus centres d’investigació amb el món privat. A Catalunya no arribem al 1,5% de la inversió en R+d del nostre PIB. L’horitzó europeu parla d’invertir un 3% al 2010. Ben lluny estem.
3. Tenir un model educatiu que funcioni i generi professionals amb ganes de menjar-se el món. Hem de superar l’assignatura pendent de l’anglès d’una vegada per totes.
4. Creure i estimar els emprenedors del país. Hem de potenciar a les universitats catalanes l’ interès i el desig dels joves per emprendre els seus negocis.
5. Ajudar realment a internacionalitzar les companyies catalanes, especialment les que conformen part de l’anomenada economia del coneixement. Jo em trobo en ple procés d’internacionalització i en breu us donaré detalls de les ajudes i el suport que he rebut. Francament vergonyós. Em considero lliberal i, per tant, no espero res de l’administració pública (més enllà de que no molesti ni em posi masses obstacles) però si volem una economia catalana globalitzada haurem d’afavorir-la.
6. Facilitar la relació comercial de les empreses catalanes amb empreses de fora de l’Estat espanyol, seguint amb la bona tasca de grans fires que s’organitzen a Barcelona i la dinamització de més ponts empresarials entre Catalunya i tot una sèrie de zones empresarialment rellevant.
7. Acceptar la desindustrialització i deslocalització de la indústria catalana i començar a cercar solucions i alternatives per a què l’ impacte sigui el menor possible.
8. Crear diferents pols econòmics en el país. No val caure en l’error de creure que tot ha de passar per Barcelona. Hem de fer majors esforços per equilibrar econòmicament el nostre territori.9)       Especialitzar-nos entorns de 4 o 5 grans temes en els que puguem ser un referent internacional. Hi ha d’haver una reflexió estratègica sobre en equins sector volem ser internacionalment diferencial.
9. Donar major flexibilitat a l’economia catalana potenciant i facilitant la creació d’empreses i l’autoocupació. La clau per a la independència política de Catalunya passa per a la independència econòmica. Hi ha països com Irlanda del Nord que saben que la independència política del Regne Unit significaria l’entrada en fallida de la seva economia. Aquest és un luxe que no es poden permetre donada les dificultats econòmiques que viuen per les deslocalitzacions i el conflicte de l’IRA.

   El dia que tinguem una economia que no depengui d’Espanya, voldrem ser lliures. Mentrestant, no tindrem la valentia. La ‘pela’ és la ‘pela’. Per això, ara toca treballar per una Catalunya que mundialment atrau.