Per quan vingui un altre juny

Una visió molt particular que tinc – i molt criticable – és que el camí a la independència de Catalunya passa per l’animadversió pacífica entre espanyols i catalans. I amb personatges com el Zapatero o Gallardón mai aconseguirem que els catalans diguin: ‘fins aquí ni ha prou’.

Però, amb personatges com l’Acebes, el Zaplana, la Espe o ara el superestrella Pizarro ho tenim ‘xupat’. 

El mateix ha succeït històricament amb la rivalitat Madrid-Barça. Qui pot ser antimadridista amb jugadors com el Raul, l’Iker o el Pepe? Però, quants érem els que ens posàvem dels nervis amb el Buyo, l’Hugo Sanchez o el Chendo?

Jo m’hi posava i molt. Per això, com més personatges de la política espanyola ens facin remoure les entranyes quan diuen que han fet més per Catalunya que molts altres com el sr. Pizarro, més serà la llum de la flama de la independència.

Gràcies, Pizarro.
Gràcies, PP per radicalitzar el vostre discurs anticatalanista.Nosaltres serem més catalanistes. Fins que peti.

La història és el primer que hem de recuperar per entendre què som i que no som els catalans. Em sembla prou revelador el discurs que el general Joan Prim realitzà a les corts espanyoles l’any 1851 sent-hi diputat:

“Els catalans, som o no som espanyols? Sapiguem què som; doneu el lenitiu o la mort, però que cessi l’agonia (…); si no els voleu com a espanyols, aneu-vos-en d’ allí, deixeu-los, que per res no us necessiten; però si essent espanyols els voleu esclaus, si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora, i sigui per complet; amarreu-los-hi el ganivet a la taula com va fer aquell rei; tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, sigui Catalunya talada i destruïda i sembrada en sal com la ciutat maleïda, perquè així i només així doblegareu la nostra espinada; perquè així i, només així, vencereu la nostra altivesa; així i només així domareu la nostra feresa”.

Les seves paraules expressen la incomprensió mútua que sempre hem tingut catalans i espanyols al llarg dels segles, però també la posició de vassallatge forçat dels catalans en front els espanyols, vassallatge que ha arribat a la seva fi.

Us ho puc ben assegurar. Només hem de recuperar la nostra història i explicar-la a tort i a dret per recordar als nostres fills que Espanya mai ens ha volgut cap tipus de bé i ens ha intentat aniquilar sempre com a realitat diferencial. O no ho han fet amb la força que Prim els hi recomanava o és que els catalans som ben durs d’erradicar com a poble. Ara – al segle XXI – ja és massa tard. Catalunya i els catalans estem tornar a renàixer.

Lamentablement, les grans decisions que ens afecten als catalans (d’infraestructures, impositives,…) es decideixen des de fa temps a Madrid. I, per això, em desespera veure com elecció general darrera elecció general els catalans passem olímpicament d’aquestes eleccions tan rellevants, posant en safata que guanyin els interessos espanyols – en front dels catalans.

El joc amb Espanya és de suma 0. O guanyen ells o guanyem nosaltres. Per això, aquest 9 de març hem d’anar a votar tots els que estimem Catalunya. Aquest cop l’empat tècnic entre Rajoy i Zapatero dóna als partits catalans la clau d’Espanya i l’hem de jugar fort per donar un pas de gegant en les nostres exigències sobiranistes.  No votar aquest proper 9 de març és deixar el nostre futur en mans d’Espanya i ja sabem com ens ha anat fins a la data. Però, no fer-ho en favor d’un partit polític que no pensi en clau estrictament catalana és suïcidar-nos como a poble.

Votar PSC o PPC és traïdoria o estupidesa perquè ja sabem que són un apèndix – molt legítim però un apèndix – del PSOE i el PP i no és que pensin massa en el nostre poble.

Si estimes Catalunya, vota. Tu tries: ERC, CiU o Iniciativa, el que vulguis però vota. 

Una de les idees en les que m’he acabat de convèncer és que els catalans no som bilingües. Som estrictament monolingües però amb forceps ens han imposat tant l’espanyol que ens hem arribat a creure – la majoria – que som bilingües i que aquest és un gran atribut que enriqueix la nostra cultura. Mentida. Els catalans mai hem estat bilingües. Només quan la immigració castellana (absolutament legítima per un altre banda) i les penalitzacions que hem viscut en els darrers segles han posat al mateix nivell el català i el castellà. 

I això ho dic arrel de les declaracions del nostre estimat Jose Mª Aznar qui assegura que “no es posible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos, como las que se proponen en el País Vasco y Catalunya”.

El fet és que la l’única llengua del Principat és el català o així hauria de ser. Només cal recordar que a començaments del segle passat fins el 90% dels catalans ens relacionàvem majoritàriament en català. Tot i les penúries que ens han fet passar els espanyols. Sense anar més lluny, l’any 1858 el català va ser abolit en l’ensenyament i no va recobrar el seu caràcter oficial fins el 1931, fet que només durar fins el 1939 quan Franco ens va fer perdre de nou la oficialitat del català.

El que és una vertadera proesa és que haguem mantingut el català després de 300 anys de vexacions lingüístiques. I ara ens ve l’inculte Aznar a parlar d’una llengua comú. Amb forceps, serà l’espanyol una llengua comuna a Catalunya.

I aquest visió – que considerareu alguns massa radical – no entra en contraposició amb l’ interès que tinc que els catalans parlem els màxims idiomes possibles. La majoria de suecs o holandesos parlem l’anglès, però aquesta no és la seva llengua ni es consideren bilingües. Jo vull parlar l’espanyol. L’anglès. I moltes altres llengües. I vull per Catalunya un model d’educació que ens permeti parlar i escriure perfectament com a mínim en espanyol i amb anglès. Però, això no vol dir que siguem bilingües. Al menys, jo no m’hi considero.

Llegeixo gratament sorprès que ERC reclamarà amb els seus socis europeus que la UE reconegui Catalunya com a Estat membre si s’independitza. I em sembla d’allò més brillant i intel·ligent preparar clarament el camí post-independència. Cap català una mica raonable mai votaria en un referèndum en favor d’independència sense saber quin model de relació ens espera amb Europa.

I no plantejar-ho ara amb ambició, determinació i optimisme ens pot tancar definitivament la porta cap a la independència. Europa és la que dóna plenament sentit a la separació catalana d’Espanya. Sense ella, els obstacles econòmics i de reconeixement internacional de Catalunya com a país independent s’incrementen sensiblement.

I crec que – encara que sigui per pesats – hem d’aconseguir aquesta important fita. De la notícia, també podem concloure quan important és el treball conjunt amb els nostres amics bascos o escocesos. Seguir de ben a prop els seus passos ens pot col·lar en una nova onada independentista dintre d’Europa.

Avui amb aquest primer post començo una nova aventura que n’estic convençut que canviarà la meva vida. I és que m’he proposat reflexionar amb veu alta a través d’aquest blog sobre una de les coses que més estimo a la meva vida: Catalunya, el seu futur i el full de ruta que l’ha de portar cap a la independència. 

I ho vaig des de la convicció absoluta que la independència s’acosta i vull poder explicar orgullós als meus nets que vaig posar-hi el meu granet de sorra iniciant un diàleg a la xarxa sincer, positiu, apolític i respectuós, però alhora contundent i determinista. La independència de Catalunya s’acosta i tu i jo la veurem en primera persona.  

És l’hora de posar fil a l’agulla i començar a identificar les claus que dibuixaran el camí a la independència. Ja n’hi ha prou de discursos ‘victimistes’ i de queixar-nos de la situació que vivim a Catalunya. Aquesta és producte de la covardia que ens ha caracteritzat als catalans. “Si la ‘pela’ va bé, no toquem res.” Això s’ha acabat. És l’hora de treure pit. Pit i collons. I el primer que hem de fer són dues coses:

1. Desacomplexar-nos: Volem la independència. I, què? És quelcom dolent? Crec que en aquesta vida no hi ha res més maco que lluitar per allò que creus.
2. Tenir la confiança absoluta de que la independència serà – abans del que ens pensem -una realitat. Que ningú no ho dubti. Només hem de posar en marxa totes les nostres capacitats, el nostre enginy i la nostra il·lusió per mobilitzar aquells catalans que dubten d’Espanya però no sóc capaços d’imaginar-se una Catalunya independent i fer entendre a aquells catalans que ja es troben relativament bé dins Espanya que el nostre futur – des de totes les vessants – serà summament molt més atractiu i positiu independitzant-nos d’una vegada per totes. 

Catalunya serà lliure o no serà.