Per quan vingui un altre juny

Cada cop tinc més clar que aconseguir que els catalans estimem Catalunya amb totes les lletres hauria de ser la prioritat dels que somiem amb una societat menys perplexa, menys apàtica o desafectada. Dit d’una altre manera, una societat socialment més compromesa, més activa i proactiva i més interessada per la política.

Podrem dir que la culpa de la nostra realitat és dels polítics. Que ells en són la causa de la nostra apatia. Jo crec que són l’efecte. Una societat preocupada amb el nostre futur com a poble ja s’encarrega que surtin de sota les pedres els lideratges necessaris per aixecar l’ala.

I el problema que tenim és d’autoestima i de confiança amb nosaltres mateixos. Ingredient absolutament necessari per moure muntanyes. I l’autoestima s’aconsegueix quan estimes el que ets i la terra a on pertanys.

Fa unes setmanes que visc als Estats Units, temps suficient – especialment en un moment en que tenim les eleccions nord-americanes a menys de dos mesos – per adonar-me’n que els americans seran el que vulguem, però estimen en passió el seu país. El país i la seva bandera està per sobre de tot. I això els fa indestructibles com a poble.

Avui, dia 11 de setembre els nord-americans i els catalans compartim un dia especial. Els dos pobles commemorem una derrota (una més recent que l’altra però ambdues significatives). I mentre que per nosaltres és una excusa més per fer pont i anar a la platja, per ells és un motiu per recordar com n’arriben a estimar el seu país.

Per tant, el repte no és tan aconseguir que els catalans s’interessin per la política, sinó com aconseguir que els catalans s’interessin per la seva terra.

Després d’haver escoltat els discursos de la Hillary Clinton, el Joe Biden o el mateix Barack Obama en el congrés demòcrata, m’he adonat que mai he tingut la oportunitat d’escoltar oradors catalans - ni tampoc espanyols - que em posin la pell de punta tal com ho han aconseguit personatges tan llunyans a mi com els demòcrates nord-americans (no per demòcrates si no per nord-americans).

I és que a Catalunya no només polítics de primera. Necessitem líders catalans que amb la seva oratòria ens aixequin a tots els ànims i converteixen aquesta passivitat i apatia en la que vivim en entusiasme i il·lusió per construir un futur millor.

Necessitem líders que arribin el fons de les nostres emocions i sentiments, ens facin aixecar de la cadira i ens facin dir un “mecaguncony” que ens faci entendre quan important és la vida política i civil per aconseguir els objectius col·lectius que ens proposem aconseguir.

Cada cop tinc més clar que l’única manera d’aconseguir la independència és fugint del discurs de la barratina per anar a un discurs més modern i pragmàtic. No és la independència per la independència. És la independència per aconseguir i construir un futur millor pels que vivim i estimem a Catalunya.

És – per això – que necessitem forjar un discurs molt més pragmàtic. Un discurs independentista per a no independentistes. En aquest sentit, em va cridar l’atenció un llibret que amb el títol ‘S’ha acabat el bròquil’ dóna arguments per a no independentistes.

- Massa peatges. A Catalunya el 67% de les vies ràpides són de peatge. A la resta de l’Estat, el 20%. La Comunitat de Madrid sols té el 3%.

- Massa pressió fiscal. A Catalunya es tanquen el 90% dels expedients realitzat per inspector fiscals, a Madrid només el 40%

- Masses impostos. 2.622 euros de dèficit fiscal per habitant l’any 2005.

- Un exèrcit sense sentit. La ciutadania catalana paga 2.961 milions d’euros per any en concepte de defensa, quantitat que equival a 616 escoles equipades, 1974 llars d’infants, 84 hospitals o 4 anys d’autopistes gratuïtes.

Catalunya no surt al mapa mundial [3] 

Vivim en un moment confús pels catalanistes.

1. L’Espanya moderna i guanyadora de l’Eurocopa es ben diferent de l’Espanya rància i casposa a la que estàvem acostumats.
2. Els nacionalistes no tenim horitzons clars i l’escassa química entre CiU i Esquerra no promet horitzons compartits.
3. No tenim el líder o referent que el país precisa.
4. La política cada cop desencisa més. Massa partidisme i poc país.
5. La nova immigració pot representar una pèrdua d’identitat massa significativa

1. Vull treballar per Catalunya amb un pla de treball a 20 ó 25 anys vista.
2. Vull posar energia en temes estructurals i de futur (emprenedoria, innovació empresarial, infraestructures, …).
3. Vull ajudar a aixecar l’ànim del país. L’ ànim per construir una  Catalunya optimista i de futur, integradora i respectuosa, oberta i ambiciosa.

Tinc encara alguns anys per descobrir-ho.

Dimarts assistia a l’acte que Omnium Cultural organitzava al Teatre Nacional de Catalunya en favor de la unitat dels catalans davant de la possible retallada que pot fer el Tribunal Constitucional al nostre ja esquifit Estatut.

Aquí les meves valoracions:

1. Lloable que la societat civil catalana convidi als partits polítics catalanistes a fer pinya i deixar d’una vegada per totes el partidisme estúpid que practiquen.
2. Lamentable que el PSC o Unió Democràtica no assisteixin a un acte d’unitat i defensa de Catalunya. Quina vergonya que ens governi un partit més preocupat del que diran a Madrid que la unitat de tots els catalans per defensar els drets i deures que vam acordar entre tots fa uns mesos.
3. Lloable el crit d’independència-independència amb que va acabar l’acte.
4. Lamentable que només fóssim capaços d’omplir el Teatre Nacional. Hauríem d’haver  hagut de quedar milers i milers de persones fora amb senyeres i estelades. Preocupant la mitjana d’edat. Molt preocupant.
5. Lloable l’esperit combatiu del Vicent Sanchis i el Jordi Porta, tot i que em vaig quedar amb ganes que amb les seves paraules ens haguessin fet aixecar de la cadira. Com trobo a faltar líders polítics o de la societat civil on em senti plenament reflectit i inspirat.

Gràcies Omnium per recordar-nos que hem d’estar JUNTS PER CATALUNYA.

Envejo els holandesos, els russos, els italians, els croates o també els francesos. I els envejo perquè ells poden viure l’Eurocopa de la manera que jo no la puc viure. Ells la juguen. Nosaltres els catalans, no. En aquest sentit, també envejo els espanyols.

Sóc un gran fan del futbol però tot just ahir m’afegia a veure els quarts de final entre Rússia i Holanda. Era el primer partit que veia de l’Eurocopa 2008, tret dels darrers minuts jugats per Turquia. D’aquí a uns minuts tenim un gran partit: Espanya i Itàlia.

I la veritat és que tinc sentiments contraposats. Els italians no m’han caigut mai massa bé. Però, voler que guanyi Espanya?

Se’m retorcen els budells de pensar amb els crits d’Espanya-Espanya que es podran sentir en més d’una població catalana si Espanya guanya aquesta Eurocopa.

Se’m retorcen els budells de pensar els nens catalans que voldran la camiseta de la Selecció espanyola pel seu proper aniversari. Encara recordo els crits d’alegria que feia quan Espanya marcava una i altre vegada amb aquell 13 a 1 davant la selecció maltesa.

Se’m retorcen els budells d’encendre el televisor i veure com els mitjans espanyols ens recorden lo gran i unida que aquesta terra que es diu ‘una España grande y libre’.

Per això, tot i que al bar algú em pugui mirar amb mals ulls jo cridaré i celebraré els gols d’Itàlia.

Llegint l’estudi realitzat per la UOC amb el títol ‘Llengua i identitat a Catalunya’ després d’entrevistar telefònicament 1.108 catalans, extrec algunes dades:

1. Tot i parlar d’una enquesta a només 1.108 catalans, la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua habitual? que dóna el 47% en castellà, el 43% en català, 6% indistintament en castellà i en català i 4% a d’altres llengües fa que tota l’enquesta pugui fer una lectura de la realitat catalana en llengua i identitat.
   
2. Encara que la majoria entenen i poden llegir i parlar en català, encara hi ha 30% de la població catalana que no el pot escriure.
   
3. Només un 22% se sent només català: una xifra ridícula si aspirem algun dia a la independència. Un 19,4% se sent més català que espanyol (seguim en un 41,4%) i 31,3% se sent tant català com espanyol.
   
4. Només un 52,7% està a favor de les seleccions catalanes. Un 35,1% li és indiferent un element que pot ser transcendental per protegir i defensar la nostra identitat com a poble.
   
5. El més sorprenent de tot són les respostes a la pregunta ‘En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?’ el 36% votaria a favor i el 22% votaria en contra i un 12% no ho sap. La resta o no aniria a votar (27%), votaria en blanc (1%) o no contesta (2%).

   El 27% que no aniria a votar denota que hi ha un elevat percentatge de la població que li és realment igual el món en el que viu. 

   Si agafem el 36% a favor, el 22% i el 12% i juguem amb les xifres, arribem a les següents xifres:
   - si no comptes els indecisos, fins a un 62% dels que votarien ho farien a favor.
   - si tots els indecisos votessin en contra, obtindrien un 51,4% a favor
   - si tots els indecisos votessin a favor, un 68,5% estarien a favor.  

De tot plegat, n’extrec 3 conclusions:

1. La independència és democràticament possible.
2. Els catalans – encara que es puguin sentir també espanyols – la veuen una sortida interessant i en la que estarien a favor.
3. Hi ha prop d’un 20% de la població que segur aniria a votar que no sap que votaria. Són ells els que podran fer moure la balança en un sentit o amb un altre. Són a ells als que ens hem d’acostar i persuadir que la seva resposta davant un referèndum que com a poble mereixem han de votar ROTUNDAMENT SÍ.

Un llibre simplement genial és el recull de frases de la Història de Catalunya que el Francesc Ferrer i Gironès ha publicat en el seu llibre ‘El gran llibre per la independència: Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya 1461-2005’.

N’aniré publicant algunes.

Començaré amb el discurs de Pau Claris a les Corts on es va decidir la resistència contra els exèrcits de Felip IV

“Castella superba i miserable, mai no assoleix ni un petit triomf sense llargues opressions: pregunteu als seus habitants si viuen envejosos de l’acció que tenim a la nostra llibertat i defensa. Dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que guarniu les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que ens oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer.

Mori jo, mori infamadament, i respiri i visqui l’afligida Catalunya.”

Ningú dubte que els mitjans de comunicació són poderosos i poden fer canviar la mentalitat de tot un poble, més enllà de cohesionar-lo. Si durant molts anys a Catalunya hem tingut un TV3 de referència que ha jugat un paper clau en la catalanització – després del franquisme – del país, sempre ens ha mancat un diari potent en català.

La Vanguardia podria haver ocupat d’aquest paper però el fet que sigui en espanyol el deixa fora de les necessitats del país. El fins ara marginal AVUI amb els darrers canvis en la seva direcció segueix pas ferm per convertir-se en un diari de referència. Llegir en català el diari ha de deixar de ser una excepcionalitat i entre tots hem d’aconseguir la normalitat en un país com el nostre.

Segons l’EGM amb 138.000 lectors cada dia, l’AVUI és el diari de Catalunya que més creix en nombre de lectors i se situa com a tercer diari més llegit al país, després de La Vanguardia i El Periódico, encara amb molt camí per recórrer però cada cop amb major acceptació.

Dins un panorama en què la tendència general dels diaris de pagament pràcticament no creix en lectors –només un 0,9 %–, l’AVUI obté un increment de 21.000 lectors en els darrers 12 mesos.

Però, el govern català hi té un paper clau en aquesta realitat. Un element clau que popularitzaria l’AVUI a Catalunya seria que comencessin a veure’s exemplars a bars i restaurants. Avui en dia, segueix sent ben estrany trobar un diari en català en aquests tipus d’establiments. El propietari prefereix un  diari en castellà que pugui ser llegit per tothom. La llengua gran sempre guanya a la petita. Per això, crec que la Generalitat hauria de posar uns calerons per fer que l’AVUI sigui més present en la societat catalana. Si volen en concurs públic, però fent que el català sigui més llegit en bars i restaurants.

Mentrestant, comprem diaris en català.

Amb un intent per entendre millor la història del meu país, he llegit ‘Cataluña en guerra y en revolución: 1936-1939’ de Pelai Pagès i Blanch i no puc evitar reproduir alguns textos que em recorden quan important és que fem memòria història. La Catalunya actual és producte de 40 anys d’intent de genocidi cultural del nostre poble.

“Sin mecanismos de autodefensa culturales propios, con una lengua relegada al uso familiar y doméstico, sin instituciones de autogobierno, con una resistencia interior duramente perseguida, sin partidos ni sindicatos libres, Catalunya estaba abocada a contemplar el fin de su historia. El nuevo régimen, con plena conciencia de su papel histórico, no se limitó a destruir el movimiento obrero y popular y a desestructurar a la sociedad catalana, fijó sus objetivos en la destrucción, pura y simple, de la personalidad nacional de Catalunya.”

“En la Catalunya de 1939 se había abierto la caza del ‘rojo’, con la bendición de la Iglesia. El cura de la cárcel de Figueres arenagaba a los presos republicanos que esperaban el cumplimiento de su sentencia con un reconfortamiento espiritual que no podía ser más significativo: ‘¿No queríais los catalanes la casita y el huerto?, les preguntaba refiriéndose al modelo social que el president Macià había defendido durante los años republicanos. Y su respuesta no dejaba margen a las dudas: “La casita ya la tenéis y el huerto os lo están cavando”.

Ni els mateixos republicans espanyols- amb qui lluitàvem colze amb colze - ens tenien estima alguna.

“Es muy expresiva la frase que (Manuel Azaña, presidente de la Segunda República Española) escribió en su diario, el 29 de julio de 1937: ‘Una  persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”.

Barcelona viuria poc temps més tard el primer bombardeig aeri a una ciutat a cel obert de la Història amb milers de morts i ferits.

No oblidarem mai la història !